L’Esquerra Independentista: un teixit que s’estripa

Militants socialistes als Països Catalans. Texto en castellano

Fa ja uns anys que venim presenciant com tot un teixit s’estripa, front als inútils intents per convèncer-nos que eixe teixit, catifa vermella cap al domini del capital, és el camí cap a una abstracta dignitat. Quin és eixe teixit? La socialdemocràcia. ¿Qui l’està estripant? El proletariat.

Es podria pensar que aquesta ruptura neix de la voluntat d’uns petits grups de proletaris per aventurar-se en els camins assenyalats com rumbs pels gestors sensats de la política. Un impuls temerari que s’hauria de calmar mitjançant la veu de l’experiència. A l’esquerranisme, caldria oposar-li el realisme. No obstant això, el que s’està batallant aquí no és la temeritat contra la sensatesa, sinó l’abolició de les classes contra la conciliació de les mateixes.

L’últim exemple emmarcat en aquesta tendència va ser una carta oberta publicada per una comunista [1], en què s’apostava per trencar amb el programa de la socialdemocràcia catalana i posar les bases per la construcció d’un procés socialista, és a dir, la posada en marxa del programa independent del proletariat. No tardaren en florir les reaccions, per part d’Arran [2], Endavant [3] i altres formacions afectades per la crítica [4].

Els seus portaveus van seguir una estratègia clara, pactada per les seves camarilles en sessions extraordinàries per solucionar una crisi que els supera per complet. I és que la carta no constitueix un fet aïllat, sinó el contagi, en la seva pròpia organització, d’una tendència que des de fa temps està prenent cos a Euskal Herria, Madrid i Aragó, entre altres territoris. Una malaltia que no ha tardat en aparèixer en l’interior de la seva organització i que s’hauria d’extirpar de la millor manera possible. Per solucionar-ho, optaren per fer una crida a la calma, acceptaren l’existència de la crítica i es disposaren a endreçar la dissensió per vies internes. Vies que, per cert, “s’han perfeccionat durant aquests 10 anys d’història” per silenciar i atenuar qualsevol crítica a la línia oficial, cosa que dificulta ja de bestreta que les tendències desfavorables a la supeditació del proletariat al programa socialdemòcrata tinguin alguna oportunitat. La raó d’Estat va seguir totes les seves intervencions, amb l’objectiu de salvar els mobles a tota costa: seguir militant en els projectes polítics d’Arran i Endavant, entomant la resolució del conflicte mitjançant unes dinàmiques que afavoreixen a la línia establerta.

Una característica comuna de les respostes a la carta va ser la de voler convèncer-nos que, en el fons, no hi havia tanta dissensió i que es tractaria, més bé, d’una anàlisi errònia i “idealista” dels mitjans per assolir un mateix objectiu. Davant d’eixe error, s’assenyalava que Arran i Endavant disposen dels camins adients pel seu tractament i resolució i que, per tant, no calia apurar-se i que feia falta seguir treballant en ells. Però, com veurem, al programa independent del proletariat i al programa independentista de la socialdemocràcia els separa un abisme infranquejable, tan infranquejable com inevitable és la progressiva descomposició de les camises de força teoricopràctiques entre el treball i el capital que suposa la socialdemocràcia.

Si hi ha altre determinant comú clar entre les diferents reaccions de la socialdemocràcia que hem experimentat davant la ruptura proletària amb aquella, és l’ús d’abstraccions i frases generals, que servirien indistintament per justificar un programa proletari, un de socialdemòcrata o un programa obertament reaccionari. Les contradiccions de la política, els poders que se’ns oposen, les necessitats realistes que s’enfronten a les nostres intencions teòriques, la disposició a fer autocrítica, etc. Però hi ha més determinants comuns, un dels quals, el que ostenta el lloc d’honor, és l’ús d’idees de comunistes revolucionaris per justificar projectes conciliadors amb el capital. No val molt la pena entrar a analitzar això últim, ja que l’aplicació de l’eclecticisme teòric és un costum tan vell i suat que sorprèn que encara doni resultats.

No obstant això, com som comunistes i no dogmàtics, hem d’atendre a l’argumentació racional, on les cites poc o res poden aportar, més enllà d’aclariments. Doncs, aquí, no es tracta de defensar a una o altra corrent front a la seva revisió, sinó de discutir quines idees i quines pràctiques ens permeten abolir la societat capitalista i quines no.

En aquest sentit, la carta posa sobre la taula la necessitat de plantejar la independència del proletariat en tots els aspectes: respecte del projecte teòric de la socialdemocràcia i respecte a la seva organització política. La socialdemocràcia és un projecte polític, tot i que no l’únic, de la classe mitjana o, en els termes que exposa la carta “la petita burgesia i sectors acomodats de la classe treballadora”. Aquest concepte de classe mitjana és diferent al “concepte creat a partir de l’economia liberal i la sociologia”, ús que Endavant atribueix a la carta, ja que, en el primer cas, el concepte es refereix a una determinada relació qualitativa de classe, mentre que en el segon, se sosté sobre el criteri quantitatiu de la renda associada a l’individu abstracte; en el primer, la classe mitjana respon a una determinada correlació de forces on les capes acomodades de la classe treballadora i la petita burgesia fan coincidir els seus interessos en un programa polític comú; en el segon, les classes quedarien establertes per la renda, on les classes o, més bé, els grups socials, passarien a ser els de rics, pobres i aquells qui no són rics ni pobres: la classe mitjana.

La classe mitjana, en realitat, la componen aquelles classes i fraccions de classe que, aclaparades pel poder del gran capital, busquen o millorar la seva posició o resistir front  l’agreujament de la seva situació dins del mode de producció capitalista. La política de la petita burgesia (que, com la resta de la burgesia, té l’interès d’augmentar la seva quota de mercat) tendeix a realitzar-se mitjançant l’Estat, que no és més que la institució política de gestió del mercat nacional. No obstant això, en aquells contexts en què la nació no disposa d’Estat propi, la petita burgesia pot apostar per un projecte de construcció nacional, que li asseguri la gestió d’un mercat propi i que es sobreposi a la desfavorable competència que experimenta en un Estat més gran. Sumat aquest interés a l’existència d’una opressió nacional, opressió que no només pateix la burgesia, la petita burgesia pot permetre’s plantejar un moviment d’alliberament nacional. Però la nació, per definició, és un concepte interclassista: és la forma adient de l’organització local del mercat capitalista i la seva expressió política és l’Estat. No s’ha de confondre, però, la nació amb la idiosincràsia ni amb la cultura d’un determinat territori. La nació és, d’una banda, un conjunt ideològic que justifica l’existència d’una comunitat abstracta, per damunt de les classes. Per altra banda, implica una comunitat real de vida -amb les seves expressions culturals, idiosincràtiques, etc.- i un territori. La socialdemocràcia, en la seva versió més radical, només pot plantejar la relació entre la solució a la qüestió nacional i el socialisme de la forma burgesa, és a dir, positivitzant la nació, amb el seu Estat propi, i construint el socialisme -el contingut d’aquest concepte també s’haurà de discutir-, com dos moments separats, tant lògicament com temporalment. Per justificar-ho, de forma que no sembli una tesi obertament nacionalista, Endavant se serveix del següent argument:

“no hi ha condició possible per al socialisme dins les fronteres dels estats espanyol i francès, la Unió Europea i l’OTAN, i, en aquest sentit, la lluita per l’autodeterminació als Països Catalans es formula com un marc d’adscripció i acumulació de forces imprescindible per a materialitzar la presa del poder polític.”

Clar està que Endavant no pot demostrar aquesta afirmació, perquè és falsa. És cert que no pot pensar-se el socialisme dins de les fronteres dels Estats espanyol i francès, però pel mateix motiu que és impensable en una nació aïllada, com els Països Catalans. Que el socialisme és impossible a escala nacional hauria de ser quelcom evident per tothom, no només per lògica, sinó també per l’experiència històrica. Però per a la direcció d’Endavant, els Països Catalans són el Jardí de l’Edèn, on tot és possible, amb tal de justificar la construcció nacional d’un Estat propi i d’un socialisme burgés. De la mateixa manera, converteixen la forma nacional de la revolució en contingut i, així, liquiden d’un cop l’internacionalisme proletari que diuen defensar.

A la postura socialdemòcrata no se li passa pel cap la possibilitat que en una societat comunista o en vies de ser-ho és completament concebible la convivència d’una organització comunal supranacional amb la llibertat d’expressar la cultura i la idiosincràsia pròpia de cada territori. Ni tampoc pot imaginar un procés socialista en què la progressiva abolició del poder del capital portés la pròpia llibertat d’expressió cultural, d’idioma, etc. Només pot imaginar la independència nacional, per un costat, i el socialisme, per altre. I, així, es crea el pretext per la col·laboració entre classes i la supeditació del proletariat als programes nacionals, que sempre són els de la burgesia. La construcció del socialisme als Països Catalans significa, pel comunisme, l’abolició del capitalisme en eixe territori, l’organització comunal i la llibertat d’expressió cultural; per a la socialdemocràcia, significa la construcció d’un Estat nacional, i, per altra banda, d’un socialisme més semblant a un Estat burgés del benestar que a una associació d’individus lliures.

Aquesta concessió de principis a la burgesia és la que justifica tot tipus de suports a reformes i aventures polítiques que no tenen cap tipus de relació amb proporcionar un creixement del poder del treball sobre el capital. De la mateixa manera, la tesi de la Unitat Popular porta amb ella tota una sèrie de problemes que condueixen, en qualsevol cas, al manteniment de la dependència del proletariat respecte dels interessos de la classe mitjana. Segons Arran:

«l’estratègia de la Unitat Popular es presenta en un context històric i geogràfic en què no podem plantejar una presa frontal del poder, sinó que hem de batallar per l’hegemonia en una guerra de posicions, entenent els processos de lluita com moments de comprensió política i intervenint en la complexitat d’una realitat en què el mercat laboral es diversifica, existeix una distribució territorial desigual, hi ha una dissociació respecte al lloc on es viu i el centre de treball, s’aferma la feminització de la pobresa i tants altres factors. Apostem per la Unitat Popular amb l’objectiu de construir un bloc històric a partir d’un programa conjunt, sota la direcció de la classe treballadora, que permeti confrontar el poder de l’estat burgès alhora que prefigura el nou poder de classe mitjançant la institucionalitat pròpia.»

En què s’ha traduït pràcticament això? En la supeditació al programa de la CUP i de les Candidatures, al procés nacional dirigit de facto pels interessos de la burgesia catalana, a les institucions de l’Estat, a les necessitats del mercat internacional i a tota mena de concessions a la política de la classe mitjana. És a dir, a tot, menys a un programa independent del proletariat, condició sine qua non del comunisme. Això és completament conseqüent des del punt de vista socialdemòcrata, que realitza una radical separació entre mitjans i fins. Separació que ja hem vist en el cas de la solució a la qüestió nacional, però que recorre tot el cos estratègic de la socialdemocràcia. Per una banda, el socialisme com objectiu. Per altre, l’acumulació de forces al voltant d’un programa de reformes, al Parlament, segons la dependència respecte de l’Estat, etc. Això condueix a que dins d’una mateixa estratègia es puguin justificar tota mena de postures reformistes, sense cap relació amb el socialisme, que estarien justificades “mentrestant” per la resistència contra el capital i que servirien per acumular forces. L’estratègia comunista, en canvi, busca trobar el nexe entre cada lluita i l’augment del poder comunista, entre cada atac del capital contra el treball i la resposta que alineï al treball amb el comunisme. En aquest sentit, la pràctica socialista implica una progressiva independència del proletariat respecte del capital i de les seves institucions, creant-ne les seves pròpies. Dependre del parlament per les solucions als problemes immediats del proletariat o perseguir tot tipus de reformes i etapes intermèdies sense plantejar-se la seva relació amb el creixement de l’autonomia del proletariat, com fa el programa socialdemòcrata d’Arran i Endavant, camina en una direcció inversa.

Per realitzar aquesta separació entre mitjans i fins, la socialdemocràcia radical només pot concebre la revolució com la construcció d’un “poder popular” que guanyaria progressivament per “prendre els mitjans de producció” i construir el socialisme. Per fer-ho, la fórmula més adient és la de la Unitat Popular:

«Apostem per la Unitat Popular amb l’objectiu de construir un bloc històric a partir d’un programa conjunt, sota la direcció de la classe treballadora, que permeti confrontar el poder de l’estat burgès alhora que prefigura el nou poder de classe mitjançant la institucionalitat pròpia.»

Però la Unitat Popular implica la conciliació i convivència d’interessos de diferents classes que, en el millor dels casos, s’intentarien alinear sota l’interès del proletariat. No obstant això, el proletariat no pot donar sortida als interessos de les “classes populars”, precisament perquè són interessos antagònics entre sí i respecte a la superació del capitalisme. El que pot i ha de fer el proletariat és proposar una forma radicalment diferent de vida, arrossegar a les classes en vies de proletarització i construir aquesta forma de vida progressivament, en la lluita, i no com un acte que es realitzaria un cop s’hagin acumulat suficients forces i es pugui plantejar una presa del poder -en quin sentit es planteja aquesta presa del poder també és quelcom que caldria discutir-. La independència teòrica, la independència estratègica, l’associació, l’okupació, l’expropiació, la desobediència, la reorganització de la vida i la independència material són els mitjans dels què el proletariat pot dotar-se per construir un moviment que pugui abolir el poder del capital, poder que no és merament polític, sinó social. Mitjans que, per cert, l’interès d’algunes de les “classes populars” no pot tolerar. Que en aquest moviment altres classes, segurament aquelles en procés de proletarització, puguin alinear-se amb el moviment independent del proletariat és una cosa, i altra molt diferent és amalgamar els interessos de diferents classes en un mateix moviment -Unitat Popular-, esperant poder conciliar-les amb la construcció del socialisme.

La separació de mitjans i fi porta a l’etapisme i al reformisme, mentre que la separació entre projectes -projecte nacional, projecte socialista i projecte de gènere- comporta una estratègia interclassista. Tots ells, determinants de la política socialdemòcrata.

Aleshores, “aquestes forces on s’acumulen?”. Per suposat que no en el seguidisme a programes electorals -Candidatura d’Unitat Popular (CUP)-, ni tampoc en la solució reformista als problemes del proletariat, ni en donar sortida als interessos antagònics de les “classes populars”, ni en conciliar mitjans aparentment radicals de lluita en el carrer amb aventures interclassistes, lluites per la sobirania econòmica i política nacional, horitzons socialistes indefinits que, com s’ha vist ja en multitud de documents, campanyes i debats amb aquestes formacions, es mostren com capitalismes alternatius, benèvols i redistributius, això sí, amb caràcter nacional propi.

El que cal, però, és entendre que és necessari unir cada expressió del poder del capital sobre el treball amb la seva solució necessària en l’associació comunista. La lluita sindical hauria d’enfortir les xarxes de sindicats independents del proletariat. La lluita contra els atacs als drets civils, hauria d’unir-los en la construcció de consells obrers o, dit d’altra manera, institucions polítiques proletàries. La lluita contra l’opressió de gènere hauria de guanyar a les dones, a les lesbianes, als gais, a les trans, per la causa del comunisme, demostrant el nexe que uneix l’opressió que pateixen amb el procés de reproducció del capital i no presentant la qüestió com adjacent a la causa socialista. La lluita per reformes hauria de donar-se com un mètode de pressió social, no com participació o suport als participants en el parlament, demostrant sempre la limitació de les reformes i mostrant que, moltes vegades, són impossibles. Arrencar reformes a la burgesia significa això precisament. Igual que no s’ha de veure, per exemple, en la sanitat pública l’objectiu del proletariat -ni una institució aliena a la llei del valor i no subordinada al capitalista col·lectiu-, sinó que s’ha de mostrar que la seva qualitat depèn de l’anarquia del mercat i de les conjuntures polítiques, proposant contràriament una sanitat gestionada pel propi proletariat i no supeditada a la llei del valor que, per la pròpia naturalesa del socialisme, perdria la seva caracterització de “púbica”.

Res d’açò es planteja per part de l’Esquerra Independentista, que confia els seus esforços a les coalicions parlamentàries i engreixa res més que una organització de lluita de resistència i de sostén del reformisme. I quan es planteja quelcom semblant, com quan Arran diu que s’ha de “confrontar el poder de l’estat burgès alhora que prefigura el nou poder de classe mitjançant la institucionalitat pròpia”, això es fa sense cap relació entre la resta de mitjans que apunten més a la conciliació de classes que a la independència del proletariat. Ens parlen d’acumular forces, de forma abstracta, sense mostrar-nos el punt de mediació entre eixa acumulació de forces i la revolució.

En suma, les expressions de lluita contra la misèria a què ens condemna el capital han d’articular-se en un moviment independent, tant teòricament com organitzativa, en l’enfortiment del poder comunista mitjançant el desenvolupament de les potencialitats comunistes que posseeixen eixes lluites. El creixement d’aquest Poder del comunisme significa, així, l’allunyament de la dependència respecte del capital, produint a través de l’associació i l’autonomia les condicions que minen la reproducció del capital en els seus ciments. Condicions, per cert, entre les què es troba la reproducció de l’opressió nacional.

Arran i Endavant intenten convèncer que persegueixen els mateixos objectius que els crítics, amb mitjans pareguts, però més realistes. Però, malgrat tot esforç que puguin fer, va quedant clar per la seva pràctica pretèrita i per les seves postures teòriques presents, que la seva estratègia, conscientment o inconscient, és inevitablement conciliadora amb el capital i impotent per filar el nexe entre els mitjans que proposen i els fins que persegueixen. És més, els seus objectius i els del comunisme són, en molts aspectes, radicalment diferents, des de la seva concepció del socialisme, passant per la caracterització del poder del capital, fins el caràcter nacionalista del seu projecte. L’únic que els queda és denunciar una falta de projecte alternatiu. No obstant això, el proletariat coneix, des de fa temps, que a Euskal Herria, Madrid, Aragó i, també, a Catalunya, el proletariat comunista està està començant a organitzar-se en un projecte proletari internacional i independent. Projecte que no per presentar de forma radical les seves pretensions comunistes, deixa de donar respostes conseqüents a la qüestió nacional i a la qüestió de gènere, car són totes aquestes opressions les que ha de solucionar un projecte que no només es caracteritza per l’abolició de les classes, sinó també pel seu fi darrer, és a dir, la llibertat.

Les campanes sonen anunciant el final de les aventures de la socialdemocràcia. El proletariat vol construir la seva pròpia independència i allunyar-se de les velles vies que, lluny de donar fruits com han intentat defensar els teòrics de l’EI, no han fet sinó supeditar-lo a les institucions del capital i als projectes de la burgesia; vol desenvolupar la seva associació i autogestió de la seva vida per la via proletària, sense etapes intermèdies ni ficcions nacionalistes; vol donar solució al problema de l’habitatge mitjançant l’expropiació i no mitjançant la regulació de lloguers; vol resoldre la qüestió nacional mitjançant l’associació internacional dels treballadors i no mitjançant la independència política nacional; vol generar els seus propis consells, òrgans de poder i gestió de la seva vida, i no guanyar quotes de poder mitjançant les institucions; vol orientar totes les seves forces a arrencar als seus germans proletaris de la influència de la burgesia i o aliar-la amb ella ni conciliar-la amb els seus interessos; tot plegat, entès com un procés socialista, com la construcció del poder comunista, i no com una sèrie d’actes a realitzar un cop pres el poder. Davant aquesta fissura disjuntiva, totes les puntades de fil estan destinades a saltar pels aires.

– – –

[1] https://contracultura.cc/2022/03/31/carta-abierta-a-la-juventud-comunista/

[2] https://laccent.cat/hem-nascut-per-vencer-2/

[3] https://laccent.cat/recuperar-la-illusio-sense-cedir-a-lidealisme-carta-oberta-a-les-comunistes-dels-paisos-catalans/

[4] A diferència d’Arran i Endavant, altres organitzacions han presentat la seva postura de forma obertament nacionalista i amb poc espai per un debat sobre una estratègia socialista. Un d’aquests exemples és la intervenció d’un militant de La Forja: https://www.naciodigital.cat/opinio/24437/joves-moviment-nacional-popular

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.